Elena Liliana POPESCU

 

Al meu espòs, Nicolae

Digues-me

No cregueres

que només podries véncer –

per bé que renunciant a tota arma –

si lluitaves amb la mateixa imatge

pel teu alliberament.

 

Mai no podràs mirar-te

als espills que et mostren

feble o orgullós,

sense por o covard,

segons els desigs.

 

T'ho digueren,

pero no t'ho has cregut.

 

Al país sense miralls,

quin serà el teu semblant?

et preguntaràs aleshores

una altra volta, i ho sabràs

si vols deixar que la resposta

arribe per ella mateixa.

 

Què haràs perdut

quan la cerca serà

l'única realitat possible?

Quin és el camí

es pregunta aquell que va

sense saber-ho, per l'únic camí

per on es pot arribar?

Arribar on?

si ell ja hi és,

encara que no puga encara saber

que és el guanyador.

Hi ha cap competició més temuda

que aquella en què tu

ets l'únic concursant tossut?

Com pots, però, lluitar

quan l'adversari porta

d'amulet el teu rostre?

 

Allunya tota esperança, et digueren,

perquè poguesses esperar vertaderament!

Però -digues-me- és la millor esperança

per aquell que ja ho té tot?

O saber el camí de retorn

per aquell que hi arribà?

 

Quan el Tot es perd

 

El rellotge no s’ha detés però les hores

ja no es veuen marcades

en l’esfera del Temps

que és al seu lloc, en la contemplació.

 

La perspectiva no s’ha perdut

però els objectes ja no es veuen

delimitats en la pura extensió

de l’Espai – l’innominat.

 

La Vida no s’ha acabat però la mort

no es veu a l’horitzó

a l’espera del ser que es revolta

alguna vegada, en algun lloc, en el regne de l’oblit...

 

El Tot és al lloc o com antany

encara que això ja no significa res

quan es perd en l’espai sense temps,

en el temps sense espai...

 

Aquell instant

 

Algunes paraules, et digueres,

només algnes paraules, i creares

una història entera, el present de la qual

és ja ahir, així com demà

serà només el passat d’aquell

que et deixarà al darrere, perdut

per a sempre..

 

Només una paraula, et dius,

només una paraula, i t’apropes

al teu camí d’un pas insospitat

cap a l’inconegut, sense esglaiar-te

d’aquell pensament que ets i no ets tu,

d’aquell instant en què pots ser

i ets.

Traducere în limba catalană de Pere BESSÓ